Quan és l’hora, és l’hora
Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar. Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com
