Entradas

Quan és l’hora, és l’hora

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar. Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com
  Pius Pujades publica un recorregut per la vida i obra de l’humorista Jordi Soler «Hèlios. Contra la dictadura amb humor», que es presenta demà dijous a Girona, inclou centenars de dibuixos   El periodista Pius Pujades  publica amb l’editorial Atrium Artis el llibre  Hèlios. Contra la dictadura amb humor , un recorregut per l’obra i la vida de  l’humorista, fotògraf, dibuixant i periodista Jordi Soler, conegut com a Hèlios i autor de Sísif,  la tira còmica d’ El Punt Avui . A les seves 428 pàgines, s’hi recullen  centenars de dibuixos-acudits, molts dels quals van ser realitzats a la barra del bar L’Arc,  on es desenvolupava bona part de la vida nocturna, però també cultural, de la ciutat en la dura postguerra. Aquells dibuixos són u n reflex de l’ambient que es respirava durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Aquest llibre vol ser  una aproximació a la seva biografia complexa, confusa, sovint difusa, escrita per un amic, en Pius Pujades, que confessa desconèixer algunes

Som a temps de recuperar-la?

Imagen
  Fa una colla de dies reivindicava des de les pàgines del Punt Diari - i des del meu bloc - la necessitat que es restaurés la decoració externa de La botigueta de la Cort Real. De memòria intentava recordar els colors dels plafons que decoraven la part alta de les dues portes del xanfrà.  La memòria, la meva memòria visual és extremadament limitada. En sóc conscient. Només imaginava colors pastel, blaus, roses, grocs...tan  habituals a la paleta de l'artista Lluís Güell. I m'equivocava, com passa sovint. He capturat a Facebook una fotografia en blanc i negre de l'aspecte real de l'establiment. He de dir d'entrada que els plafons negres actuals eren, més que les pintures del meu record, escultures o relleus, probablement en guix que, és clar, devien estar pintades amb els colors de la meva imaginària memòria. No jo puc saber ara mateix perquè la fotografia miraculosament trobada com una aparició és, ja ho he dit, en blanc i negre.  Es podria recuperar la realitat

Algú ha de fer la feina

Vostè creu que salvarem la llengua? -Home, li dic, ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? -Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès... -Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el català? -Depèn de nosaltres. -N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a G

Article sobre el programa Dreceres de la nostra llengua de Ràdio Girona (1973-1975)

Torna al bloc de Pius Pujades

Les cases del riu

Encara que ningú no sembli recordar-ho, la primera televisió de Girona la va fer el Punt Diari. Devia ser l’any 80 o 81, i va emetre durant els dies de Fires. Era un primer intent que no va tenir continuïtat per ben diverses causes, però que volia obrir una nova porta a la comunicació local que anys més tard s’ha demostrat prou viable i gratificant. En parlo ara perquè un dels programes que es van gravar llavors va ser un documental extraordinari sobre les cases del riu, realitzat conjuntament per en Lluís Bonaventura i dos pintors, l’Enric Ansesa Gironella i en Jaume Faixó, que navegaren les aigües somes de l’Onyar moltes hores per filmar les infinites cares que l’arquitectura gironina dibuixava sobre el canviant mirall del riu. El riu i les cases, tantes vegades cantades i tantes vegades reproduïdes per plomes i pinzells il·lustres. Les cases del riu, que anys més tard van ser regenerades i dignificades amb els vells colors, de la mà precisament de l’Ansesa i en Faixó.   En parlo

Ja és a la venda 13Nadals

Imagen
Podeu trobar, en paper i en digital, la segona edició de "Pessebre amb figures", amb el títol de 13 Nadals. Totes les il·lustracions en color de Vila i Fàbrega. Podeu accedir-hi a la següent adreça: ja.cat/13Nadals Torna a l'inici