Temes diversos

A partir d’aquell moment es va girar molta feina. Per una banda s’amplià la base de l’associació; les quotes dels socis havien de pagar els costos judicials. Per l’altra calia que la majoria dels veïns s’empadronessin a Colera per poder- hi votar a les eleccions que s’acostaven.   Finalment, però molt important, s'havia de trobar un colerenc o un grup de colerencs ben arrelats, interessats pels problemes del poble, que encapçalessin una candidatura alternativa a l’alcalde “de tota la vida”.  Res no va ser fàcil. Tinc anotat que es va fer una manifestació dels veïns de la Rovellada que va arribar fins al poble i la carretera el setembre del 96. El mateix any es construí i instal·là un gran cartell EMPADRONA‘T, a la falda de la muntanya.  Per tot això, a les eleccions del 1999 teníem una candidatura amb en Josep Surribas al davant. Es presentaren sota el paraigua del PSC i la benedicció personal de Pasqual Maragall  Hi havia possibilitats de guanyar si als vots de la R...

  Aquella agrupació virtual de famílies i amics es configura i funciona amb esperit festiu i cooperatiu fins que l’Ajuntament decideix urbanitzar definitivament el sector. L’alcalde Miquel Carrés, de família i sentiment franquista s’ha anat consolidant a l’ajuntament ja en plena democràcia. Manté des de sempre una difícil relació amb els estiuejants de la Rovellada. “Més valdria que es cremessin tots” exclama un dia que hi ha un incendi forestal als volts de la cala, segons expliquen. Potser no ho va dir, però el to era aquest. Quan el trobo i li demano una entrevista per parlar de la cala em respon: amb tu no he de parlar de res. Cert que la Rovellada s’havia mantingut molt allunyada del poble. S’hi sentia bé en el seu aïllament físic, que s’estava perdent a poc a poc amb les noves construccions i els nous camins.  La urbanització dels terrenys entre l’estació del ferrocarril i la falda de la muntanya fins al Salt del Gavatx es divideix en cinc polígons. Els tres primers no...

Deixem velles històries. La Rove llada s’ha anat urbanitzant. Encara no hi ha la  carretera tran sitable arran de via. Unes dotze nes de famílies passen l’estiu o part de l’estiu al recés de tramuntana, abrigats pel rocam i les pinedes. Es surt a pescar, s’apleguen fàcils sarrons de musclos,  eriçons a dotzenes; les cassoles fumegen i escampen la flaire de l’arròs arran de les cases estrenades de poc. Molts ja es coneixen de Girona o de Figueres, però es fan nous amics, es comparteixen nedades i sortides en barca. Les mainades d’uns i altres es confonen com en una gran família. Tots són, així en grup, com nàufrags oblidats en una illa remota i perduda als confins de l’oceà.  Uns tenen una piragua, uns altres es fabriquen un patí. Són mitjans de transport al principì. Però serveixen  també per anar a pescar,  a fer musclos, a calar palangres i gambines…. A finals dels seixanta la colònia ha crescut. S’hi han fet cases les famílies Desoi, Menac, Jaile, Ribas, Paco...

D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si   l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “ Premio Nacional de Artesanía ” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns. No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que ...

    Provant de mirar enrere, cap als segles de silenci i soledat, podem trobar alguns intents d’activitat minera. A tot el municipi de Colera, des de la muntanya dels Canons fins al límit de Portbou. A prop de la Rovellada (l’aigua ferruginosa de la font que dóna nom al paratge, despertava expecta-tives) és prou visible encara la boca ben oberta a la part del cingle que s’aboca sobre el mar a la zona de Beta Blanca. Som a finals del segle XIX. Hi ha una  mena de febre mineral a les contraforts del Pirineu. Es demanen molts permisos d’explotacions mineres. Amb un paper oficial i pocs diners es constituïen societats anònimes que provaven de col·locar accions als mercats financers de Barcelona. Per estimular les inversions es pagaven anuncis als diaris. N’hi ha un d’extraordinari perquè ocupava tota la portada d’ El Barcelones i perquè és una autèntica fake news de l’època. Es publica el 15 de novembre de 1851. Títol, Minas de oro e...

                 L’Antoni Varés, nascut a Llagostera el 1909, va ser una figura destacada en diversos àmbits, sobretot en l'art gràfic, la pintura, la fotografia i el cinema amateur.  Fou un pioner en aquests camps a la Girona de postguerra. Però eren anys molt difícils per a tothom, sobretot per aquells que pretenien viure de l’art. En Varés es veia ofegat i limitat. Probablement per tot això va veure una sortida lògica en la finca desaprofitada de la seva esposa.  Inspirat ben segur pel model d'èxit de Josep Ensesa, que va transformar un erm entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro en una urbanització de luxe, Varés va concebre la possibilitat de replicar aquest èxit a la Rovellada. Ara bé, un dels principals desafiaments que va haver d'afrontar va ser la incomunicació de la cala, a la que només s’hi arribava seguint la via del tren en direcció a Portbou, cosa que dificultava definitivament l'accés ...