Petita Història ( 4 ) Nàufracs en una "illa deserta"
Deixem
velles històries. La Rove llada s’ha anat urbanitzant. Encara no hi ha la
carretera tran sitable arran de via. Unes dotze nes de famílies passen l’estiu o
part de l’estiu al recés de tramuntana, abrigats pel rocam i les pinedes. Es
surt a pescar, s’apleguen fàcils sarrons de musclos, eriçons a dotzenes;
les cassoles fumegen i escampen la flaire de l’arròs arran de les cases
estrenades de poc. Molts ja es coneixen de Girona o de Figueres, però es fan
nous amics, es comparteixen nedades i sortides en barca. Les mainades d’uns i
altres es confonen com en una gran família. Tots són, així en grup, com
nàufrags oblidats en una illa remota i perduda als confins de l’oceà. Uns
tenen una piragua, uns altres es fabriquen un patí. Són mitjans de transport al
principì. Però serveixen també per anar a pescar, a fer musclos, a
calar palangres i gambines….
A finals dels seixanta la colònia ha crescut. S’hi han
fet cases les famílies Desoi, Menac, Jaile, Ribas, Paco Fulcarà… i als
primer setanta ja hi trobem la familia Villalba, francesos i Helmut Lips,
alemany; i ben aviat, en Norbert Aguilar i la Janine; la Silvia i Charles,
suïssos, i en Frederik i la Gilda, anglesos. La comunitat s’ha
internacionalitzat, però la convivència, l’amistat i el bon veïnatge es
mantenen.
Es fan classes de repàs, jocs d’aigua, guarderia,
concursos, sopars de germanor, musclades, es celebra una festa major el dia de
Santa Marta, cantades d’havaneres, focs de sant Joan a la platja... i
fins i tot misses al garatge d’un veí, en Pere Plana. A la casa dels Vila, la
Fina Corominas i el seu home arriben a aplegar a les colònies de tarda més de
quaranta xiquets de totes les edats. Podríem dir que ja ha nascut l’associació
de propietaris de la Cala. Si més no, es funciona com si hi fos gràcies a
la iniciativa dels més decidits i compromesos. L’associació es constitueix
legalment a finals de 1978.
D’aquella època daurada en queda el petit embarcador
que hi va fer el club Nàutic de Colera, per iniciativa del pare Desoy, que
actuava de president de l’associació, aprofitant una primera rampa de ciment
que s’havia construït per donar l’accés al mar a un veí amb mobilitat reduïda
de nom Teixidor, Sí, és un embarcador polèmic, però molt útil i necessari
per a facilitar l’accés al mar i al sol de les persones de certa edat. La
funció d’embarcador sempre ha estat escassa i precària, sobre tot a causa
de la poca fondària de la riba. Cert que, en algun moment s’hi va provar
de muntar una grua per baixar embarcacions. Sense gaire èxit, tot sigui dit.
Els sopars que es feien per la festa major, per Santa Marta, i a final d’estiu, amb totes les famílies reunides al voltant d’una taula improvisada a la platja o a l’embarcador – si la tramuntana o la pluja no deien el contrari i ho impedien – són, amb tota seguretat, l’embrió de l’associació actual. Uns sopars de final de temporada que s’han mantingut al llarg dels anys, amb algunes falles i moltes versions. A l’aire lliure, a diversos restaurants de la rodalia o, fins i tot, a cases particulars.
Són fites importants l’arribada de l’aigua potable,
els anys 70, i del corrent elèctric entre el 72 i el 75. Pocs anys
després s’aconseguix l’obertura del camí que enllaça l’estació del
ferrocarril amb la cala. Calgué fer un talud entre la via del tren i la platja
dels Morts sobre el qual es construí la carretera.
Torna a l'inici del Bloc
Comentarios
Publicar un comentario