Petita Història ( 5 ) Problemes urbanístic

 

Aquella agrupació virtual de famílies i amics es configura i funciona amb esperit festiu i cooperatiu fins que l’Ajuntament decideix urbanitzar definitivament el sector. L’alcalde Miquel Carrés, de família i sentiment franquista s’ha anat consolidant a l’ajuntament ja en plena democràcia. Manté des de sempre una difícil relació amb els estiuejants de la Rovellada. “Més valdria que es cremessin tots” exclama un dia que hi ha un incendi forestal als volts de la cala, segons expliquen. Potser no ho va dir, però el to era aquest. Quan el trobo i li demano una entrevista per parlar de la cala em respon: amb tu no he de parlar de res. Cert que la Rovellada s’havia mantingut molt allunyada del poble. S’hi sentia bé en el seu aïllament físic, que s’estava perdent a poc a poc amb les noves construccions i els nous camins. 

La urbanització dels terrenys entre l’estació del ferrocarril i la falda de la muntanya fins al Salt del Gavatx es divideix en cinc polígons. Els tres primers no troben dificultats, tota vegada que tenen poc a discutir. Segueixen la carretera, ara convertida en carrer, i pràcticament consoliden el que ja està fet, a més de millorar extraordinàriament la via d’accés a la cala. Els problemes venen després, quan s’intenta executar el quart i el cinquè. Aquests dos polígons, sobretot el cinquè, són precisament els que afecten de ple els històrics veïns de la Rovellada. L’ajuntament i els seus tècnics pensen en una urbanització típica, turística, de despatx, amb els fanals i les voreres de catàleg, els arbres esquàlids als escocells ressecs, amb lliçons de geometria a cada cantonada. Els veïns lluiten pel seu petit paradís de llibertat, el seu contacte immediat amb la natura, l’esperit de nàufrags al seu paratge mig amagat de cap de setmana. 

Però, tot sigui dit, també defensen la seva economia amenaçada. Els projectes de l’ajuntament valdran molts diners, que caldrà assumir. S’adonen també que els petits promotors que havien promocionat algunes parts de la finca, van preveure, sí, les zones verdes i les cessions obligades al municipi. Sí, previst als plànols presentats.. Però l’Ajuntament mai no havia fet la recepció dels terrenys. De manera que al cost de les obres necessàries calia sumar-hi unes indemnitzacions millonaries que cobrarien aquells especuladors. La Rovellada es va plantar. Calia fer alguna cosa i es va fer.

Anem a pams. Hi va haver un canvi de president. En Josep Fité va ser substituït per en Marino Sampietro. Es va constituir una junta nova i es dibuixà una estratègia de treball. S’establiren dos fronts diferenciats: un de legal, conduit pel vicepresident Gonzalo Valero però encarregat a l’advocat Lluís Pau; l’altre,  polític, conduit pel mateix Sampietro, encaminat a fer que la Rovellada tingués força electoral.

Des del punt de vista legal es presentaren dos plets que impugnaven els acords de l’ajuntament que establien les condicions bàsiques aplicables a tots la urbanització. Hi havia fonaments jurídics molt sòlids, si no definitius, per esperar unes sentències favorables. En presentar-los, però, es va valorar sobretot que era la millor manera d’aturar l’execució de les obres i guanyar el temps que necessitàvem per concretar el front polític.  Amb els dos fronts operatius miràvem de forçar l’alcalde Carrés a iniciar una negociació que sempre ens havia negat.

Continuarà ( clica) 

Torna a l'inici del Bloc               

      Torna al primer capítol