Temes diversos

Encara el veig, en posició i vista atenta, assegut davant el seu ordinador en aquell despatx del Diari d’Andorra contigu al de la Pilar Torres. Parlo de fa 33 anys, que aviat és dit. I parlo d’aquestes dates de desembre, quan hi anava a recollir el pernil pactat com a paga per l’especial de Nadal que vam confeccionar, el Pius Pujades i jo mateix, amb un contingut d’entrevistes a gent gran d’Andorra que ens va explicar com eren els Nadals de la seva infantesa. Va ser una experiència molt bonica, perquè vam anar a veure a totes les parròquies qui ens en podia fer més bon relat, qui ens podia explicar de primera mà, tot girant la vista enrere, els Nadals, els Caps d’Any, els Reis d’unes èpoques, de ja fa cent anys (els qui vam entrevistar rondaven ja entre els vuitanta i noranta anys), del tot allunyades, degut al pas del temps i a la manera de viure d’avui en dia. Una llunyania temporal i cultural certament extraviada avui en dia, i encara més esmorteïda en el record degut al barrim-barr...

Deixem velles històries. La Rove llada s’ha anat urbanitzant. Encara no hi ha la  carretera tran sitable arran de via. Unes dotze nes de famílies passen l’estiu o part de l’estiu al recés de tramuntana, abrigats pel rocam i les pinedes. Es surt a pescar, s’apleguen fàcils sarrons de musclos,  eriçons a dotzenes; les cassoles fumegen i escampen la flaire de l’arròs arran de les cases estrenades de poc. Molts ja es coneixen de Girona o de Figueres, però es fan nous amics, es comparteixen nedades i sortides en barca. Les mainades d’uns i altres es confonen com en una gran família. Tots són, així en grup, com nàufrags oblidats en una illa remota i perduda als confins de l’oceà.  Uns tenen una piragua, uns altres es fabriquen un patí. Són mitjans de transport al principì. Però serveixen  també per anar a pescar,  a fer musclos, a calar palangres i gambines…. A finals dels seixanta la colònia ha crescut. S’hi han fet cases les famílies Desoi, Menac, Jaile, Ribas, Paco...

                           Costa imaginar-se la Cala Rovellada d’abans del segle vint. Una cala arrecerada de la tramuntana entre Portbou i Colera. Una vall de vinyes abandonades després de la fil·loxera, amb les traces evidents de les antigues feixes enfilant-se rostos amunt. Un mas, o potser només una borda o un corral, en un petit pla, on algun cabrer aplega el bestiar. Matolls, argelagues, figues de moro, fonoll, algunes alzines sureres, uns pocs pins salvats del darrer incendi. Al fons, lluny, la silueta ben dibuixada del cap de Creus, amb el far que marca el nostre Finisterre. El mar descaradament ajaçat davant nostre, canviant, amb tantes cares com dies, fidel als vents. I la pedra ennegrida de la muntanya dels canons al cap Lladró, amb l’illa encuriosida al seu davant. I més ençà, als nostres peus, la platja pedrosa, verge, acollidora. A banda i banda esculls i roquissars, avançant-se a les parets ro...