El somni daurat de les mines (3)
Provant de mirar enrere, cap als segles de silenci i soledat, podem trobar alguns intents d’activitat minera. A tot el municipi de Colera, des de la muntanya dels Canons fins al límit de Portbou. A prop de la Rovellada (l’aigua ferruginosa de la font que dóna nom al paratge, despertava expecta-tives) és prou visible encara la boca ben oberta a la part del cingle que s’aboca sobre el mar a la zona de Beta Blanca. Som a finals del segle XIX. Hi ha una mena de febre mineral a les contraforts del Pirineu. Es demanen molts permisos d’explotacions mineres. Amb un paper oficial i pocs diners es constituïen societats anònimes que provaven de col·locar accions als mercats financers de Barcelona. Per estimular les inversions es pagaven anuncis als diaris. N’hi ha un d’extraordinari perquè ocupava tota la portada d’El Barcelones i perquè és una autèntica fake news de l’època. Es publica el 15 de novembre de 1851. Títol, Minas de oro en Catalunya. S’hi donen pistes per trobar al límit oriental dels Pirineus antigues prospeccions abandonades que permeten creure que se’n van amagar les evidències existents. S’arriba a afirmar que ja en temps romans a la zona s’hi van extreure grans quantitats d’or i que Jedeon (per Gerion, segurament) va fundar amb aquella riquesa la ciutat de Girona. Deixant de banda les interessades exageracions dels redactors d’El Barcelonès, sembla confirmat que una de les mines, la Carolina, sí va produir prou or com per desfermar la febre que trasbalsà molta gent en aquells anys.Ja el 1906, Baltasar Molar sol·licita la concessió d’una mina en terrenys de la seva dona, Teresa Vidal, a la Rovellada. Serà la Santa Teresa. La mina de ferro va funcionar poc temps i es va abandonar a causa del poc rendiment que oferia. Curiosament, d’aquell intent miner en va quedar una petita construcció a l’extrem més oriental de la platja. Més que res una barraca per guardar eines. La barraca té també la seva petita història.
Els propietaris de la finca, De Batlle i Molar, fan obres a la barraqueta abandonada de la Rovellada per poder-hi guardar una barca que han comprat. Els paletes i el material hi van per mar. Som a l’any 1928. Aquella barquera està en us uns quants anys, fins que la família decideix desprendre’s de la barca, que ja no fan servir. Llavors, a principis dels anys 30, lloguen la barraca a una gent de Portbou que hi obren un bar. Sorprèn la idea. Un bar a la cala, que no té altre accés que la via del tren o el mar? Sí, un bar. Per entendre-ho cal llegir les actes de l’Ajuntament de Portbou corresponents a 1933. Recordem que, en aquell moment, Colera pertanyia al municipi de Portbou. Doncs bé, sembla ser que algú de Colera, pròxim a la parròquia, va denunciar el bar de la Rovellada perquè hi havia pupil·les que atenien el clients i els oferien serveis força més enllà de les begudes. Es va denegar el permís d’obertura a l’establiment. O se li va retirar. De tota manera, ni el bar es va tancar ni les pupil·les en van marxar.
Però, qui anava a la Rovellada a visitar les meuques? La imaginació parla de barques de Llançà o de Port de la Selva fent parada a la cala. La lògica en canvi ens porta a la veïna Portbou, comunicada directament a través del túnel del ferrocarril, amb una població creixent: duaners, policies, ferroviaris, guardia civils… però també jornalers, rodamons, contrabandistes, fugitius…
El 1936, poc després del començament de la guerra civil, algú arriba a la cala, es dirigeix al bar, Dispara i mata dos dels responsables del local - un home i una pupil·la - i un client. Mai no s’esclarí què havia passat ni qui eren. Si més no, els colerencs que m’expliquen la història no ho saben. Potser els assassins actuaven contra la casa de lenocini encoberta? Potser anaven per caçar el client? Totes les opcions són possibles. A més, sembla ser que ningú no va reclamar mai els cadàvers i no és ben clar on foren enterrats. Tot plegat, un misteri per explicar a la vora del foc. En tot cas l’estudios Jordi Rodó en dóna una versió diferent. L’assassinat es va produir certament el 1936. Però no s’investigà a fons fins després de la guerra. Es van trobar tres cadàvers a la pineda que hi havia poc més amunt, darrera la barraca: dos dels responsables del negoci, un home i una dona, i un client. No hi hauria cap pupil·la.
Seguint un fil antic, la policia va pensar que l’acció podia haver estat obra d’un grup de milicians que senyorejava aquesta part de costa en temps roig. Eren de l’Escala. A l’Escala es va trobar un mariner, la muller del qual tenia una anell que algú va identificar com a pertanyent a la dona assassinada. Va ser jutjat, condemnat i executat.
Torna a l'inici del Bloc
Comentarios
Publicar un comentario