Petita història de la Cala Rovellada (2) L’Antoni Varés
L’Antoni Varés, nascut a Llagostera el 1909, va ser una figura destacada en diversos àmbits, sobretot en l'art gràfic, la pintura, la fotografia i el cinema amateur. Fou un pioner en aquests camps a la Girona de postguerra. Però eren anys molt difícils per a tothom, sobretot per aquells que pretenien viure de l’art. En Varés es veia ofegat i limitat. Probablement per tot això va veure una sortida lògica en la finca desaprofitada de la seva esposa.
Inspirat ben segur pel model d'èxit de Josep Ensesa, que va transformar un erm entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro en una urbanització de luxe, Varés va concebre la possibilitat de replicar aquest èxit a la Rovellada. Ara bé, un dels principals desafiaments que va haver d'afrontar va ser la incomunicació de la cala, a la que només s’hi arribava seguint la via del tren en direcció a Portbou, cosa que dificultava definitivament l'accés i el desenvolupament de la zona.
Però en Varés no es va arronsar. Era un autèntic il·luminat. Sense disposar de capital per finançar el projecte d’urbanització, va idear una estratègia emprenedora per fer conèixer la cala i les seves possibilitats. Va començar regalant tres parcel·les de primera línia de mar a tres coneguts de confiança – Pérez, Brusi i Planas -, amb l'acord que construïssin immediatament. Els tres pioners eren socis serrallers, amb taller al carrer de Carme de Girona. Aquí cal anotar que la dona d’un dels nous propietaris no es va pas emocionar amb la idea de passar els estius a la cala i, quan encara no havien acabat la caseta, en Planas va vendre-la a la família Llenas. Aquestes primeres construccions van servir com a punt de partida per atraure més compradors i futurs residents, demostrant la viabilitat del projecte. A més, va cedir una quarta parcel·la a l’arquitecte Blanch, intentant assegurar així que les primeres edificacions reflectissin una qualitat i estètica atractiva per als futurs interessats. Els tres primers “colons” hi feren sengles barqueres. Però l’arquitecte va construir-s’hi una casa de tres pisos. En tot cas, aquest inici havia de permetre a Varés crear un efecte bola de neu. La construcció de les primeres parcel·les va generar interès i confiança en altres compradors potencials. Així, de manera ben precària, va començar a dibuixar-se una urbanització que resultava més fruit de la il·lusió i l’esforç dels pioners que d’un projecte ben estructurat.
Els més vells recorden perfectament com havien de transportar els materials per la via del tren, a l’esquena o amb un ruc sacrificat i comprensiu, al que havien batejat amb el nom de Caterina i que va morir, sigui dit de pas, atropellat pel tren. Com algun comboi del ferrocarril, conduït per un conegut, sabia alentir els seu pas per permetre descarregar les bigues necessàries. Com es feien viatges en piragua de la platja dels Morts a la cala amb els materials descarregats a l’estació. Els caps de setmana eren dies constructius a la Rovellada. Maó a maó, totxo a totxo, entre el bany familiar del matí, la pescada fàcil del vespre i l’arròs als fogons improvisats a la platja, la Rovellada es va anar poblant d’estiuejants agosarats. Aviat un corriol va resseguir la via mentre alguns veïns es feien a pìc i pala un accés per vehicles fins al mas del Cabrer i l’Antoni Varés dedicava els pocs diners de les vendes a construir una alterativa de pas des de la carretera de Portbou fins a la cala, per la banda nord. La urbanització s’estenia arran de mar. La Rovellada ja no tornaria a ser un paratge verge, gairebé salvatge, llunyà i isolat. Per bé o per mal.
En Varés no pot imposar criteris de construcció i d’urbanització i probablement no s’ho proposa. Per això la Rovellada creix posant sobre el terreny la gràcia o el gust dels nous residents. Des de les inicials barqueres a les construccions urbanes de diversos pisos. Des de poc més que barraques que ofereixen un sostre precari fins a mansions de pretensions remarcables. Les construccions s’escampen arran de costa o enfilant-se per la falda de la muntanya, sense un ordre o un sentit, més enllà del dibuix dels camins de terra. La Rovellada podia haver sigut S’Agaró o, més probablement, S’Alguer (al nord de Palamós). No va ser ni una cosa ni l’altra. Va ser la Rovellada.
En un primer moment, els projectes de les construccions es van encomanar a l’arquitecte Blanch. Emili Blanch i Roig va ser un arquitecte important a Girona abans de la guerra. A partir de 1936, com a arquitecte de la Generalitat a Girona dissenya escoles, hospitals i altres edificis per a serveis públics. En els temps de màxima violència antireligiosa de les primeres setmanes de la Guerra Civil, participa activament en la protecció del patrimoni des de la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic.
Després de la victòria del franquisme li foren incautades totes les seves propietats, l’enviaren a l’exili a les colonies africanes i li fou retirat el títol acadèmic d’arquitecte. Fugí a França primer i més tard a Mèxic. En tornar, a la Rovellada hi construí a partir del 49 les quatre primeres cases a peu de platja, ja esmentades, i les de Joan Mateu, d’Albert Banchilleria, de Josep Santanera, de Francesc Arbosé, de Lluisa Tormo, de Francesc Corominas i d’Arcadi Baus com a mínim. Cal dir que aquestes construccions donaren molta vida als paletes de Colera i els seus ajudants. Mereixia un record.
Torna a l'inici del Bloc
Comentarios
Publicar un comentario