El ceramista premiat i perdut

D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si  l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “Premio Nacional de Artesanía” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns.

No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que era de Quart, que havia guanyat el premi del Ministerio de Indústria l’any 1964. Que l’obra premiada, i la que el va fer famós, va ser un gerro amb reflexes metàl·lics, una peça d'una qualitat tècnica excepcional que va impressionar al jurat a Madrid. Que havia marxat a Mèxic el 1973, que es va establir a la ciutat de Puebla, on va fer investigació, producció  i docència i que va morir el 1991 als 72 anys. Ja està. Perfecte.

Però ja sabeu que sovint la IA al·lucina, s’inventa coses. De tota manera, amb tantes dades, havia de ser fàcil confirmar la informació. Doncs no. No trobo enlloc el meu ceramista. Chat GPT no el coneix. Google tampoc. He escrit a museus, ajuntaments, arxius... he intentat trobar el BOE on es convoqués el premi o se’n proclamés el resultat. Res de res. Se m’ha fos a les mans. Les entitats consultades, si han contestat, no en sabien res. De manera que faig una crida: ¿algun dels meus lectors va conèixer, ha sentit parlar, sap res del meu ceramista misteriós?

Del cert sabem que va guanyar el Premi nacional d’artesania i que va marxar a Amèrica. Si teniu més informació, podeu dirigir-vos a mi a través del diari o al meu bloc. Gràcies per endavant, en nom meu i de l’artista. 

Torna a l'inici 

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Petita història la Cala Rovellada (1) La cala verge

Imagen
                           Costa imaginar-se la Cala Rovellada d’abans del segle vint. Una cala arrecerada de la tramuntana entre Portbou i Colera. Una vall de vinyes abandonades després de la fil·loxera, amb les traces evidents de les antigues feixes enfilant-se rostos amunt. Un mas, o potser només una borda o un corral, en un petit pla, on algun cabrer aplega el bestiar. Matolls, argelagues, figues de moro, fonoll, algunes alzines sureres, uns pocs pins salvats del darrer incendi. Al fons, lluny, la silueta ben dibuixada del cap de Creus, amb el far que marca el nostre Finisterre. El mar descaradament ajaçat davant nostre, canviant, amb tantes cares com dies, fidel als vents. I la pedra ennegrida de la muntanya dels canons al cap Lladró, amb l’illa encuriosida al seu davant. I més ençà, als nostres peus, la platja pedrosa, verge, acollidora. A banda i banda esculls i roquissars, avançant-se a les parets ro...
Leer más

Petita història de la Cala Rovellada (2) L’Antoni Varés

Imagen
                 L’Antoni Varés, nascut a Llagostera el 1909, va ser una figura destacada en diversos àmbits, sobretot en l'art gràfic, la pintura, la fotografia i el cinema amateur.  Fou un pioner en aquests camps a la Girona de postguerra. Però eren anys molt difícils per a tothom, sobretot per aquells que pretenien viure de l’art. En Varés es veia ofegat i limitat. Probablement per tot això va veure una sortida lògica en la finca desaprofitada de la seva esposa.  Inspirat ben segur pel model d'èxit de Josep Ensesa, que va transformar un erm entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro en una urbanització de luxe, Varés va concebre la possibilitat de replicar aquest èxit a la Rovellada. Ara bé, un dels principals desafiaments que va haver d'afrontar va ser la incomunicació de la cala, a la que només s’hi arribava seguint la via del tren en direcció a Portbou, cosa que dificultava definitivament l'accés ...
Leer más

Arbres i gossos al Turó

Jo sempre n’he dit el turó, el Turó. Forma part del paisatge de la meva infància. S’alça al final de carrer de casa, ara passeig, a tocar de la pujada de les Pedreres. Què deu fer? Cinc metres d’altura? Potser quatre? En aquells anys i fins molt tard, quan van retirar l’hospital militar del vell convent de la Mercè, aquell turó només tenia una vessant de cara al carrer. L’altra cantó, a la vora de la muralla, era el pati de l’hospital. A la carena del meu turó, els soldats hi havia construït un mur de rajols, per limitar el seu pati de l’espai públic. En aquell mur hi va figurar fins molts anys després de la guerra un text negre sobre blanc “Moriran los asesinos de Calvo Sotelo. Venganza.” No crec que s’esborrés mai. Quan aquell espai a ser públic, el mur i el seu missatge van desaparèixer. La pineda que ombrejava la falda militar del turó va passar a ser un bosc públic. Ara els veïns del barri estan dividits. L’ajuntament ha aprovat un pla de re naturalització del parc. Hi vol fer c...
Leer más