Temes diversos

D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si   l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “ Premio Nacional de Artesanía ” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns. No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que ...

    Provant de mirar enrere, cap als segles de silenci i soledat, podem trobar alguns intents d’activitat minera. A tot el municipi de Colera, des de la muntanya dels Canons fins al límit de Portbou. A prop de la Rovellada (l’aigua ferruginosa de la font que dóna nom al paratge, despertava expecta-tives) és prou visible encara la boca ben oberta a la part del cingle que s’aboca sobre el mar a la zona de Beta Blanca. Som a finals del segle XIX. Hi ha una  mena de febre mineral a les contraforts del Pirineu. Es demanen molts permisos d’explotacions mineres. Amb un paper oficial i pocs diners es constituïen societats anònimes que provaven de col·locar accions als mercats financers de Barcelona. Per estimular les inversions es pagaven anuncis als diaris. N’hi ha un d’extraordinari perquè ocupava tota la portada d’ El Barcelones i perquè és una autèntica fake news de l’època. Es publica el 15 de novembre de 1851. Títol, Minas de oro e...

                 L’Antoni Varés, nascut a Llagostera el 1909, va ser una figura destacada en diversos àmbits, sobretot en l'art gràfic, la pintura, la fotografia i el cinema amateur.  Fou un pioner en aquests camps a la Girona de postguerra. Però eren anys molt difícils per a tothom, sobretot per aquells que pretenien viure de l’art. En Varés es veia ofegat i limitat. Probablement per tot això va veure una sortida lògica en la finca desaprofitada de la seva esposa.  Inspirat ben segur pel model d'èxit de Josep Ensesa, que va transformar un erm entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro en una urbanització de luxe, Varés va concebre la possibilitat de replicar aquest èxit a la Rovellada. Ara bé, un dels principals desafiaments que va haver d'afrontar va ser la incomunicació de la cala, a la que només s’hi arribava seguint la via del tren en direcció a Portbou, cosa que dificultava definitivament l'accés ...

                           Costa imaginar-se la Cala Rovellada d’abans del segle vint. Una cala arrecerada de la tramuntana entre Portbou i Colera. Una vall de vinyes abandonades després de la fil·loxera, amb les traces evidents de les antigues feixes enfilant-se rostos amunt. Un mas, o potser només una borda o un corral, en un petit pla, on algun cabrer aplega el bestiar. Matolls, argelagues, figues de moro, fonoll, algunes alzines sureres, uns pocs pins salvats del darrer incendi. Al fons, lluny, la silueta ben dibuixada del cap de Creus, amb el far que marca el nostre Finisterre. El mar descaradament ajaçat davant nostre, canviant, amb tantes cares com dies, fidel als vents. I la pedra ennegrida de la muntanya dels canons al cap Lladró, amb l’illa encuriosida al seu davant. I més ençà, als nostres peus, la platja pedrosa, verge, acollidora. A banda i banda esculls i roquissars, avançant-se a les parets ro...

  Probablement ni els animals, ni les plantes, ni els virus, ni els microbis, ni cap altra forma de vida possible existent a l’Univers té consciència del seu inevitable camí cap a la mort. Només l’home, superats els primers estadis d’animalitat, fou capaç d’entendre que la seva desaparició física era inevitable. Aquest va ser un gran i greu descobriment, simbolitzat a l’Antic Testament per l’expulsió d’un paradís en el qual l’home vivia, com la resta de sers vius, lliure de l’angoixa d’una mort segura. A partir d’aquell moment, sobre aquesta angoixa, sobre aquest temor, sobre aquest càstig injust i terrible, l’home ha anat construint faules, històries, filosofies, religions, mites, que amorosissin una mica la desesperació davant el fatal desenllaç. Reencarnacions, resurreccions, transmigracions, vides d’ultratomba. Ja ho sabeu. Tot un catàleg. Canviem de nivell. Per començar, recordem la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga, una antiga qüestió plantejada per Zenó d'Elea, un fi...

Jo sempre n’he dit el turó, el Turó. Forma part del paisatge de la meva infància. S’alça al final de carrer de casa, ara passeig, a tocar de la pujada de les Pedreres. Què deu fer? Cinc metres d’altura? Potser quatre? En aquells anys i fins molt tard, quan van retirar l’hospital militar del vell convent de la Mercè, aquell turó només tenia una vessant de cara al carrer. L’altra cantó, a la vora de la muralla, era el pati de l’hospital. A la carena del meu turó, els soldats hi havia construït un mur de rajols, per limitar el seu pati de l’espai públic. En aquell mur hi va figurar fins molts anys després de la guerra un text negre sobre blanc “Moriran los asesinos de Calvo Sotelo. Venganza.” No crec que s’esborrés mai. Quan aquell espai a ser públic, el mur i el seu missatge van desaparèixer. La pineda que ombrejava la falda militar del turó va passar a ser un bosc públic. Ara els veïns del barri estan dividits. L’ajuntament ha aprovat un pla de re naturalització del parc. Hi vol fer c...

  Torna a l'inici