La vida eterna

 

Probablement ni els animals, ni les plantes, ni els virus, ni els microbis, ni cap altra forma de vida possible existent a l’Univers té consciència del seu inevitable camí cap a la mort. Només l’home, superats els primers estadis d’animalitat, fou capaç d’entendre que la seva desaparició física era inevitable. Aquest va ser un gran i greu descobriment, simbolitzat a l’Antic Testament per l’expulsió d’un paradís en el qual l’home vivia, com la resta de sers vius, lliure de l’angoixa d’una mort segura. A partir d’aquell moment, sobre aquesta angoixa, sobre aquest temor, sobre aquest càstig injust i terrible, l’home ha anat construint faules, històries, filosofies, religions, mites, que amorosissin una mica la desesperació davant el fatal desenllaç. Reencarnacions, resurreccions, transmigracions, vides d’ultratomba. Ja ho sabeu. Tot un catàleg.

Canviem de nivell. Per començar, recordem la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga, una antiga qüestió plantejada per Zenó d'Elea, un filòsof grec. En aquesta paradoxa, Aquil·les, el guerrer més ràpid de la mitologia grega, es desafia a ell mateix a atrapar una tortuga en una cursa. No obstant això, segons la paradoxa, cada vegada que Aquil·les arriba al lloc on estava inicialment la tortuga, aquesta ha avançat una mica més. A primera vista, aquesta paradoxa sembla absurda, ja que Aquil·les és més ràpid que la tortuga. No obstant això, aquesta situació ens obliga a reflexionar sobre la naturalesa del moviment, el temps i l'espai.

La paradoxa d'Aquil·les i la tortuga ens porta a una observació fascinant: en un espai i temps finits, sembla que podem dividir l'espai i el mateix temps de manera infinita, creant una seqüència interminable d'esdeveniments. Aquesta observació es reflecteix també en l'enigma de la pilota que rebota a la meitat de l'altura de la qual cau. Malgrat la infinitat aparent d'aquesta seqüència de rebots, tots els esdeveniments es produeixen dins de límits finits en relació amb el primer salt de la pilota.

En el cas de la pilota, considerem el següent experiment: deixem caure una pilota elàstica des d'una certa altura, diguem 10 metres. En cada bot, la pilota arriba fins a la meitat de l’altura anterior: 5 metres, 2,5 metres, 1,25 metres, i així successivament. La pilota farà infinits bots, però sabem que s’atura en el límit. Per què? Sumem les alçades: 10 + 5 + 2,5 + 1,25 + 0,625 + ... Aquesta sèrie geomètrica tendeix cap a 20 metres. És a dir, amb infinits bots, la pilota recorrerà gairebé el doble de metres del primer bot, però mai arribarà a 20 metres exactes. Pel que fa al temps, si el primer bot ha durat 10 segons, el segon 5, el tercer 2,5 segons, etc., la totalitat de l’experiència sense fi no durarà mai més de 20 segons.

Aquesta idea ens condueix a una comprensió més profunda de com tot allò que fem queda encapsulat en el teixit de l'espai-temps. Quan plantem una llavor, escrivim una cançó o abracem a un ésser estimat, les nostres accions no desapareixen mai; en canvi, continuen viatjant a través de l'univers, deixant una petjada inesborrable.

Des de la perspectiva de l'univers, les nostres vides es despleguen com esclats efímers en l'infinit paisatge de l'espai-temps. Cada moment, cada acció, cada pensament és capturat en aquesta tela eterna, creant una xarxa interconnectada d'experiències i emocions que es desenvolupen cap als confins del cosmos. Sabem, i gairebé entenem, que quan mirem un estel en mig de l‘univers no el veiem com és ara, sinó com era fa milers de milions d’anys. Perquè la llum que ens arriba ha viatjat tot aquest temps. Per tant, podem dir que durant aquests milers de milions d’anys el que veiem ara era visible des d’algun punt de l’univers. I, naturalment, quan deixem de veure-ho, es continuaria veient cada cop més lluny, si algú ho mirés.

Aquesta comprensió ens convida a contemplar la nostra pròpia existència des d'una perspectiva més àmplia i còsmica. Malgrat la petitesa aparent de les nostres vides en comparació amb la immensitat de l'univers, cada un de nosaltres és una part integral d'aquest teixit universal, contribuint a la trama de l'existència.

En conclusió, la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga, juntament amb altres enigmes del moviment i la física, ens recorden la profunda interconnexió entre tots els éssers i fenòmens de l'univers. A través de la llum de la comprensió, veiem que tot el que fem queda per sempre en un punt de l'espai-temps, connectant-nos amb l'eternitat del que entenem per mon.

Des de la perspectiva d'un imaginari observador extern, les nostres vides es despleguen com a llampecs fugaces en el vast llenç de l'univers, estenent-se al llarg de milions d'anys-llum en totes direccions. Ara i sempre.

Aquest imaginari observador extern – que podria ser identificat com Déu, Al·là o el Gran Arquitecte de l'Univers – té la capacitat de visualitzar totes les vides en el seu punt de l'espai-temps. La seva visió abasta tot l'espectre de l'existència, des dels esdeveniments més remots fins als moments més íntims i personals.

A partir d’aquí, caldria preguntar-nos: si aquesta nostra vida eterna (que compartim amb tots els éssers de l’univers) hi era ja des de l’inici dels temps, des del Big Bang, just en el punt de l’espai-temps que estem vivint. Si fos així, com sembla deduïble, el que anomenem futur ja és, com és el present i és el passat, similar a l’argument d’una pel·lícula, que no podem canviar.

Hem d’acceptar, doncs, que tot està escrit? Aquesta reflexió ens porta a qüestionar la naturalesa de la llibertat humana i la possibilitat de l'eternitat de la vida. Si tot està predeterminat en el teixit de l'espai-temps, potser la nostra existència transcendeix la limitació temporal, suggerint una forma d’eterna vida on cada moment és part d’un tot indivisible i perpetu.

Així, la recerca de la vida eterna es revela no només com una aspiració espiritual o filosòfica, sinó també com una realitat inherent a la naturalesa de l'univers mateix, on cada acció i cada existència formen part d'una eternitat global.

Torna a l'inici