Temes diversos

Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament   i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició   que liderava   un equip remarcable. Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla.   Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber   pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolup...

L'avi Esteve, amb l'àvia Carmeta, a l'escala de casa, amb tota la família L’avi Esteve sempre m’havia dit que ell era de Sarrià, de Can Pip. He donat per cert que can Pip era una casa de pagès, una masia. Quan vaig intentar localitzar la casa pairal dels Lladó, can Pip de Sarrià, vaig veure que ningú no en sabia res. El mas no existia o havia sigut engolit pel nucli urbá. Un   matí havíem anat a la plaça mercat de Girona amb la Montserrat. Com que no hi havia aparcament, vaig aturar-me com vaig poder a la banda del sud-est,   i em vaig quedar a dins mentre la dona comprava.   Al cap d’uns minuts un altre cotxe va estacionar-se al costat del meu. Hi anava una parella d’edat, com nosaltres. Ella va anar a la plaça i ell es va quedar a vigilar el cotxe. I vam saludar-nos. La conversa es va fer fluïda, encara que superficial. Però vaig saber que aquell home de era de Sarrià. Potser per fer-me el simpàtic , o per allargar la xerrada, li vaig explicar l’origen sarrianen...

Cuentos de Navidad   0 ANTONI PUIGVERD ANTONI PUIGVERD 24/12/2018 00:04 Actualizado a 24/12/2018 02:15 auel día de noviembre, se adentran en el bosque, disfrutan del olor a musgo, cortan un abeto, recogen nueces y con las cuatro monedas que han podido ahorrar durante el año, compran harina, uvas pasas, mantequilla y todos los ingredientes necesarios, incluido el whiskey, para preparar el típico pastel de Navidad americano: el fruitcake. No lo preparan tan sólo para ellos. La mayor satisfacción de esta mujer menuda, deforme e infantil es regalar en Navidad el pastel de fruta a 30 personas. Apenas conoce a la mayoría de ellas, pero de una manera más o menos fantasiosa, forman parte de su vida: un viajero que un día pasó fugazmente por aquel rincón de Alabama, por ejemplo; o el presidente Roosevelt, que siempre contesta agradeciendo el regalo. Truman Capote no quiere moralizar, sino evocar a esta singular amiga, que le acompañó en su desarraigada in...

Per  Pius Pujades Fotomontatge del moment de l'entrevista Torna a l'inici El dimecres 2 de gener del 2019, la periodista Júlia Torremadé  m'entrevistava al plató de la Televisió de Girona amb motiu de la presentació del meu llibre de contes nadalencs  La naturalesa humana , que ha editat Rupes Nigra abans de les festes.  La presentació la férem a la Casa de Cultura el dimecres dia 19 de desembre anterior, amb assistència d'en Narcís Comadira, que ha fet els dibuixos del llibre, d'en Toni Puigverd, periodista autor del pròleg i dels representants de l'editorial. PER VEURE L'ENTREVISTA CLICA  AQUÍ

Sembla que la idea va ser de l'arquitecte Bosch, el pare dels arquitectes Bosch gironins. S'acabava de derruir el barri tardo-medieval - rònec i miserable - que existia al mig del que ara és l'Avinguda Pompeu Fabra, que uneix la Gran Via amb la Plaça de Catalunya. L'associació de col·legis professionals gironins, comandats pel d'arquitectes, va proposar la construcció d'un edifici corporatiu que havia d'unir les dues bandes del nou vial, dibuixant dues places, comunicades per tres arcs, un pel tràfic  i els altres dos peatonals. Era l'any 1967. Hi ha aquest testimoni gràfic ben poc sòlid de l'acte de col·locació de la primera pedra de l'edifici. Un canonge enviat pel bisbe beneïa el moment. Presidia l'alcalde Bonet. Llavors va aparèixer en Tarrés, en Josep Tarrés, el poeta. Segons ell recorda - sempre són bonics els records d'en Josep - en passar per la plaça de Catalunya  havia tallar unes branques florides de baladre. Duia el ram...

Fa una colla d'anys, potser el 63 o 64, tenia un estudi a la plaça de les Castanyes. Mireu bé la foto. El balcó de la pancarta correspon exactament al meu espai. La casa pertanyia a la família Servitja, que hi havia tingut un magatzem de productes destinats a sastres i modistes, crec. Sé qui hi havia treballat el meu pare - va començar el dia que feia els 14 anys. El pis era molt ampli i el tenia llogat en els meus temps en Ramonet Carbó, ceramista, el qual ens en va fer parts a mi i en Carles Vivó. L'estudi d'en Vivó donava a l'altra carrer, el de les Ferreteries Velles. En Carbó pagava 200 pessetes de lloguer per tot el pis i ens cobrava 200 pessetes a cada un de nosaltres dos per la part que ens cedia. Algun dia explicaré més coses d'en Ramonet Carbó i del taller. Em quedo avui recordant que ens van treure del pis perquè en Carbó no pagava el lloguer i s'embutxacava les 400 pessetes cada mes.  A la planta baixa, on ara hi ha el restaurant...

Cansa veure que no hi ha manera de tenir una paret neta. I mira que els serveis de neteja especialitzats dediquen hores i diners a esborrar pintades! Cert que algun dels pintaries tenen la seva gràcia i potser algun mèrit artístic. Però la majoria no passen de nens petits que juguen a empastifar parets, portes i persianes. Per això em fa certa gràcia escrits com aquest, que demanen al vianant un moment de meditació. En tinc d'altres, que potser aniré penjant. De moment aquest, pescat a prop d'on hi havia hagut el pont d'en Vidal. (apa, a rumiar on era el pont d'en Vidal) Torna a l'inici