Els Lladó de can Pip, o a l’inrevés

L'avi Esteve, amb l'àvia Carmeta, a l'escala de casa, amb tota la família

L’avi Esteve sempre m’havia dit que ell era de Sarrià, de Can Pip. He donat per cert que can Pip era una casa de pagès, una masia. Quan vaig intentar localitzar la casa pairal dels Lladó, can Pip de Sarrià, vaig veure que ningú no en sabia res. El mas no existia o havia sigut engolit pel nucli urbá.

Un  matí havíem anat a la plaça mercat de Girona amb la Montserrat. Com que no hi havia aparcament, vaig aturar-me com vaig poder a la banda del sud-est,  i em vaig quedar a dins mentre la dona comprava.  Al cap d’uns minuts un altre cotxe va estacionar-se al costat del meu. Hi anava una parella d’edat, com nosaltres. Ella va anar a la plaça i ell es va quedar a vigilar el cotxe. I vam saludar-nos. La conversa es va fer fluïda, encara que superficial. Però vaig saber que aquell home de era de Sarrià. Potser per fer-me el simpàtic , o per allargar la xerrada, li vaig explicar l’origen sarrianenc de la meva família materna. Quan va sortir el nom de can Pip, ell va recordar que hi havia  a Sarrià un home que li deien en Pip. El podria trobar en una fusteria al davant de l’ajuntament.

La pista era molt petita. Ves a saber si aquell Pip tenia res a veure a una casa de la que n’havia sortit el meu avi... Però hi vaig anar. Potser vaig trigar massa i ja no recordava les indicacios que m’havia fet. El cas és que no vaig trobar cap fusteria. Com que era de mal aparcar, no vaig  insistir. Ho provaria un altre dia.

Això dels dies per les coses que no són urgents, és un problema. Passen els dies, passen les setmanes, passen... els anys. Cert que n’he parlat amb en Kim Coromines, i em dit que hi aniríem, i potser amb algú més que em podia ajudar. Però no he fet res de profitós en la meva investigació.

Quan em conviden els del Psc a anar al Centre Cívic del Pont Major per assistir a un homenatge a l’amic malaguanyat Just Casero, m’adono que en Roger Casero és regidor de Sarrià. I li faig la pregunta, per si tornem a agafar el fil.

Ell em fa connectar amb una altra regidora, sarrianenca de tota la vida. I si, resulta que al carrer major, poc més enllà d’on jo la vaig buscar, hi ha una fusteria. La porten dos germans que es diuen Lladó – déu meu, l’avi es deia Lladó – i tenen el pare o algú més gran al que diuen en Pip, en Pio de can Lladó.

Perdoneu però em sembla massa. L’avi era un Lladó de can Pip, i resulta que estic a punt de trobar un Pip de can Lladó...

Us  tindré informats.

Torna a l'inici