La pedra d'en Josep Tarrés


Sembla que la idea va ser de l'arquitecte Bosch, el pare dels arquitectes Bosch gironins. S'acabava de derruir el barri tardo-medieval - rònec i miserable - que existia al mig del que ara és l'Avinguda Pompeu Fabra, que uneix la Gran Via amb la Plaça de Catalunya. L'associació de col·legis professionals gironins, comandats pel d'arquitectes, va proposar la construcció d'un edifici corporatiu que havia d'unir les dues bandes del nou vial, dibuixant dues places, comunicades per tres arcs, un pel tràfic  i els altres dos peatonals. Era l'any 1967.
Hi ha aquest testimoni gràfic ben poc sòlid de l'acte de col·locació de la primera pedra de l'edifici. Un canonge enviat pel bisbe beneïa el moment. Presidia l'alcalde Bonet.
Llavors va aparèixer en Tarrés, en Josep Tarrés, el poeta. Segons ell recorda - sempre són bonics els records d'en Josep - en passar per la plaça de Catalunya  havia tallar unes branques florides de baladre. Duia el ram a la mà. Aquell ram va ser el seu passaport per travessar el grup d'autoritats i arribar a primera fila. El no recorda haver dit res, però les cròniques parlen d'un al·legat contra l'edifici que es projectava. És clar que les cròniques diuen que va ser detingut unes hores, mentre que ell recorda que va fugir, aprofitant l'enrenou,  i se'n va anar a París.
Jo volia que en Josep m'expliqués qui hi havia darrera el seu acte simbòlic, que tingué tanta transcendència: l'edifici no es va construir. Però el només m'explica que n'havien parlat amb els amics de l'Arc, ens germans Baró, el mateix Lluís... potser els que anaven a passar l'estona a la seva barraca de Sant Daniel. El cas - diu - és que ens vam conjurar el dia abans, però a l'hora de la veritat no va venir ningú. Em van deixar sol.
Els diaris de mitja Espanya, especialment els del nord, en van parlar molt del seu gest. A los Sitios va merèixer una petita nota.
Per cert, sembla que no va estimbar la pedra d'un cop de peu, con està escrit. El dia abans havia anat a visitar les obres i s'havia informat del mecanisme que havia de fer baixar la pedra. Es limità a accionar-lo.
Un gest per a la història de Girona.

Torna al bloc de Pius Pujades

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Els Lladó de can Pip, o a l’inrevés

Imagen
L'avi Esteve, amb l'àvia Carmeta, a l'escala de casa, amb tota la família L’avi Esteve sempre m’havia dit que ell era de Sarrià, de Can Pip. He donat per cert que can Pip era una casa de pagès, una masia. Quan vaig intentar localitzar la casa pairal dels Lladó, can Pip de Sarrià, vaig veure que ningú no en sabia res. El mas no existia o havia sigut engolit pel nucli urbá. Un   matí havíem anat a la plaça mercat de Girona amb la Montserrat. Com que no hi havia aparcament, vaig aturar-me com vaig poder a la banda del sud-est,   i em vaig quedar a dins mentre la dona comprava.   Al cap d’uns minuts un altre cotxe va estacionar-se al costat del meu. Hi anava una parella d’edat, com nosaltres. Ella va anar a la plaça i ell es va quedar a vigilar el cotxe. I vam saludar-nos. La conversa es va fer fluïda, encara que superficial. Però vaig saber que aquell home de era de Sarrià. Potser per fer-me el simpàtic , o per allargar la xerrada, li vaig explicar l’origen sarrianenc
Leer más

Poemes a Metimna

Imagen
Un home enamorat és perillós. Ja ho hauríeu de saber. L’amor té aquestes coses: et gira el cervell, et pinta el cel de colors, posa música als gestos més senzills, ennuvola les idees, fluïdifica els pensaments, et fa oblidar les lleis de la gravetat, posa ales als sentiments, distorsiona la percepció, regira i entortolliga el senderi. He dit un home enamorat? Demano excuses. Un home o una dona. Que no voldria ser incorrecte políticament. He vingut a fer amics. I amigues. De maner que torno a començar. Havia d’haver dir: Un enamorat és perillós. I ja està. D’acord? I perquè és perillós, em preguntareu. O hauríeu de preguntar.   Si ho preguntéssiu em posaríeu en un compromís. Què responc? Pensem. Un enamorat fa coses que no faria si el seu cervell funcionés amb la normalitat dels humans. Per amor s’han escalat muntanyes, s’han saltat balcons d’hotel, s’han fet viatges interminables, s’ha robat, s’ha matat, s’han declarat guerres, s’ha traït els amics o els germans, s’han travess
Leer más