Temes diversos

                                                A l’ajuntament sembla que no tenen pressa en començar a parlar de la Rovellada. En Sampietro aplica tota la seva paciència a respectar la prudència dels germans Rosa. Es dedica a altres feines. D’aquesta època és la dignificació del cementiri del poble, tan necessària, el pavelló esportiu…. Passen els dies, passen les setmanes, passen els mesos… Caldrà donar una empenta a la qüestió. La negociació no ha començat en cap sentit. Però llavors l’alcalde Rosa es posa malalt. Greu. Una llarga malaltia que demana quimio, paciència i molta sort. Tot continua allà on era. Les pressions discretes d’en Mariano són respostes amb poc interés pels seus companys de consistori. Cal esperar l’alcalde que sembla que es refà. Esperem. El...

A partir d’aquell moment es va girar molta feina. Per una banda s’amplià la base de l’associació; les quotes dels socis havien de pagar els costos judicials. Per l’altra calia que la majoria dels veïns s’empadronessin a Colera per poder- hi votar a les eleccions que s’acostaven.   Finalment, però molt important, s'havia de trobar un colerenc o un grup de colerencs ben arrelats, interessats pels problemes del poble, que encapçalessin una candidatura alternativa a l’alcalde “de tota la vida”.  Res no va ser fàcil. Tinc anotat que es va fer una manifestació dels veïns de la Rovellada que va arribar fins al poble i la carretera el setembre del 96. El mateix any es construí i instal·là un gran cartell EMPADRONA‘T, a la falda de la muntanya.  Per tot això, a les eleccions del 1999 teníem una candidatura amb en Josep Surribas al davant. Es presentaren sota el paraigua del PSC i la benedicció personal de Pasqual Maragall  Hi havia possibilitats de guanyar si als vots de la R...

  Aquella agrupació virtual de famílies i amics es configura i funciona amb esperit festiu i cooperatiu fins que l’Ajuntament decideix urbanitzar definitivament el sector. L’alcalde Miquel Carrés, de família i sentiment franquista s’ha anat consolidant a l’ajuntament ja en plena democràcia. Manté des de sempre una difícil relació amb els estiuejants de la Rovellada. “Més valdria que es cremessin tots” exclama un dia que hi ha un incendi forestal als volts de la cala, segons expliquen. Potser no ho va dir, però el to era aquest. Quan el trobo i li demano una entrevista per parlar de la cala em respon: amb tu no he de parlar de res. Cert que la Rovellada s’havia mantingut molt allunyada del poble. S’hi sentia bé en el seu aïllament físic, que s’estava perdent a poc a poc amb les noves construccions i els nous camins.  La urbanització dels terrenys entre l’estació del ferrocarril i la falda de la muntanya fins al Salt del Gavatx es divideix en cinc polígons. Els tres primers no...

Deixem velles històries. La Rove llada s’ha anat urbanitzant. Encara no hi ha la  carretera tran sitable arran de via. Unes dotze nes de famílies passen l’estiu o part de l’estiu al recés de tramuntana, abrigats pel rocam i les pinedes. Es surt a pescar, s’apleguen fàcils sarrons de musclos,  eriçons a dotzenes; les cassoles fumegen i escampen la flaire de l’arròs arran de les cases estrenades de poc. Molts ja es coneixen de Girona o de Figueres, però es fan nous amics, es comparteixen nedades i sortides en barca. Les mainades d’uns i altres es confonen com en una gran família. Tots són, així en grup, com nàufrags oblidats en una illa remota i perduda als confins de l’oceà.  Uns tenen una piragua, uns altres es fabriquen un patí. Són mitjans de transport al principì. Però serveixen  també per anar a pescar,  a fer musclos, a calar palangres i gambines…. A finals dels seixanta la colònia ha crescut. S’hi han fet cases les famílies Desoi, Menac, Jaile, Ribas, Paco...