Algú ha de fer la feina

Vostè creu que salvarem la llengua?

-Home, li dic, ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

-Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès...

-Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el català?

-Depèn de nosaltres.

-N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a Girona des dels anys seixanta. Entenen el català, però no el parlen. Ells saben que els entenem, i els és còmode que els fem “el favor” de canviar de llengua. Com l’aprendran?

-I sap què? Els mateixos que hi posen voluntat, acaben parlat o escrivint un català estrafolari. N’hi posaré exemples d’ara mateix, a Girona, al carrer.

-Digui digui

- Al carrer Ferran Puig, una botiga d’objectes de decoració, anuncia veles (per espelmes); a la plaça del mercat, mongeta verda (per mongeta tendre); en una parada d’un hortalà exposen pepinos (per cogombres); a diversos establiments tenen xocolata calenta o a la tassa (per xocolata desfeta); en un gran supermercat tenen dàtils amb os (per sense pinyol) i un restaurant del carrer ciutadans proposen ous fregits (per ous ferrats). Darrers exemples que he detectat.

- Això es fruit del traductor de Google, imagino.

- Evidentment. Gent de bona fe. I què hi podem fer?

- Potser, dic jo, caldria una campanya com la que, anys ha, van fer els de l’Adac, oferint musica catalana a les parades de fires...

-Exacte.   Veu? La bona voluntat  arriba sovint més enllà que les lleis. Qui s’hi posa.

Torna a l'inici


Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Petita història la Cala Rovellada (1) La cala verge

Imagen
                           Costa imaginar-se la Cala Rovellada d’abans del segle vint. Una cala arrecerada de la tramuntana entre Portbou i Colera. Una vall de vinyes abandonades després de la fil·loxera, amb les traces evidents de les antigues feixes enfilant-se rostos amunt. Un mas, o potser només una borda o un corral, en un petit pla, on algun cabrer aplega el bestiar. Matolls, argelagues, figues de moro, fonoll, algunes alzines sureres, uns pocs pins salvats del darrer incendi. Al fons, lluny, la silueta ben dibuixada del cap de Creus, amb el far que marca el nostre Finisterre. El mar descaradament ajaçat davant nostre, canviant, amb tantes cares com dies, fidel als vents. I la pedra ennegrida de la muntanya dels canons al cap Lladró, amb l’illa encuriosida al seu davant. I més ençà, als nostres peus, la platja pedrosa, verge, acollidora. A banda i banda esculls i roquissars, avançant-se a les parets ro...
Leer más

Petita història de la Cala Rovellada (2) L’Antoni Varés

Imagen
                 L’Antoni Varés, nascut a Llagostera el 1909, va ser una figura destacada en diversos àmbits, sobretot en l'art gràfic, la pintura, la fotografia i el cinema amateur.  Fou un pioner en aquests camps a la Girona de postguerra. Però eren anys molt difícils per a tothom, sobretot per aquells que pretenien viure de l’art. En Varés es veia ofegat i limitat. Probablement per tot això va veure una sortida lògica en la finca desaprofitada de la seva esposa.  Inspirat ben segur pel model d'èxit de Josep Ensesa, que va transformar un erm entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro en una urbanització de luxe, Varés va concebre la possibilitat de replicar aquest èxit a la Rovellada. Ara bé, un dels principals desafiaments que va haver d'afrontar va ser la incomunicació de la cala, a la que només s’hi arribava seguint la via del tren en direcció a Portbou, cosa que dificultava definitivament l'accés ...
Leer más

El somni daurat de les mines (3)

Imagen
    Provant de mirar enrere, cap als segles de silenci i soledat, podem trobar alguns intents d’activitat minera. A tot el municipi de Colera, des de la muntanya dels Canons fins al límit de Portbou. A prop de la Rovellada (l’aigua ferruginosa de la font que dóna nom al paratge, despertava expecta-tives) és prou visible encara la boca ben oberta a la part del cingle que s’aboca sobre el mar a la zona de Beta Blanca. Som a finals del segle XIX. Hi ha una  mena de febre mineral a les contraforts del Pirineu. Es demanen molts permisos d’explotacions mineres. Amb un paper oficial i pocs diners es constituïen societats anònimes que provaven de col·locar accions als mercats financers de Barcelona. Per estimular les inversions es pagaven anuncis als diaris. N’hi ha un d’extraordinari perquè ocupava tota la portada d’ El Barcelones i perquè és una autèntica fake news de l’època. Es publica el 15 de novembre de 1851. Títol, Minas de oro e...
Leer más