Entradas

Algú ha de fer la feina

Vostè creu que salvarem la llengua? -Home, li dic, ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? -Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès... -Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el català? -Depèn de nosaltres. -N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a G

Article sobre el programa Dreceres de la nostra llengua de Ràdio Girona (1973-1975)

Torna al bloc de Pius Pujades

Les cases del riu

Encara que ningú no sembli recordar-ho, la primera televisió de Girona la va fer el Punt Diari. Devia ser l’any 80 o 81, i va emetre durant els dies de Fires. Era un primer intent que no va tenir continuïtat per ben diverses causes, però que volia obrir una nova porta a la comunicació local que anys més tard s’ha demostrat prou viable i gratificant. En parlo ara perquè un dels programes que es van gravar llavors va ser un documental extraordinari sobre les cases del riu, realitzat conjuntament per en Lluís Bonaventura i dos pintors, l’Enric Ansesa Gironella i en Jaume Faixó, que navegaren les aigües somes de l’Onyar moltes hores per filmar les infinites cares que l’arquitectura gironina dibuixava sobre el canviant mirall del riu. El riu i les cases, tantes vegades cantades i tantes vegades reproduïdes per plomes i pinzells il·lustres. Les cases del riu, que anys més tard van ser regenerades i dignificades amb els vells colors, de la mà precisament de l’Ansesa i en Faixó.   En parlo

Ja és a la venda 13Nadals

Imagen
Podeu trobar, en paper i en digital, la segona edició de "Pessebre amb figures", amb el títol de 13 Nadals. Totes les il·lustracions en color de Vila i Fàbrega. Podeu accedir-hi a la següent adreça: ja.cat/13Nadals Torna a l'inici

Pintades al carrer. Sóller.

Imagen
Pintades al carrer. Sóller. Torna a l'inici

40 anys del PSC

Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament   i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició   que liderava   un equip remarcable. Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla.   Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber   pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolupant les competències est

Els Lladó de can Pip, o a l’inrevés

Imagen
L'avi Esteve, amb l'àvia Carmeta, a l'escala de casa, amb tota la família L’avi Esteve sempre m’havia dit que ell era de Sarrià, de Can Pip. He donat per cert que can Pip era una casa de pagès, una masia. Quan vaig intentar localitzar la casa pairal dels Lladó, can Pip de Sarrià, vaig veure que ningú no en sabia res. El mas no existia o havia sigut engolit pel nucli urbá. Un   matí havíem anat a la plaça mercat de Girona amb la Montserrat. Com que no hi havia aparcament, vaig aturar-me com vaig poder a la banda del sud-est,   i em vaig quedar a dins mentre la dona comprava.   Al cap d’uns minuts un altre cotxe va estacionar-se al costat del meu. Hi anava una parella d’edat, com nosaltres. Ella va anar a la plaça i ell es va quedar a vigilar el cotxe. I vam saludar-nos. La conversa es va fer fluïda, encara que superficial. Però vaig saber que aquell home de era de Sarrià. Potser per fer-me el simpàtic , o per allargar la xerrada, li vaig explicar l’origen sarrianenc