Poemes a Metimna

Un home enamorat és perillós. Ja ho hauríeu de saber.

L’amor té aquestes coses: et gira el cervell, et pinta el cel de colors, posa música als gestos més senzills, ennuvola les idees, fluïdifica els pensaments, et fa oblidar les lleis de la gravetat, posa ales als sentiments, distorsiona la percepció, regira i entortolliga el senderi.

He dit un home enamorat? Demano excuses. Un home o una dona. Que no voldria ser incorrecte políticament. He vingut a fer amics. I amigues. De maner que torno a començar. Havia d’haver dir: Un enamorat és perillós. I ja està. D’acord?

I perquè és perillós, em preguntareu. O hauríeu de preguntar.  Si ho preguntéssiu em posaríeu en un compromís. Què responc? Pensem. Un enamorat fa coses que no faria si el seu cervell funcionés amb la normalitat dels humans. Per amor s’han escalat muntanyes, s’han saltat balcons d’hotel, s’han fet viatges interminables, s’ha robat, s’ha matat, s’han declarat guerres, s’ha traït els amics o els germans, s’han travessat mars tempestuosos, han deixat de menjar, s’han suïcidat...  Què no s’ha fet encara per amor? Aquesta és la pregunta que convindria aquí. 

Llavors, un cop situats al nucli del problema, dir que alguns humans, homes i dones, quan la rauxa de l’amor els ha trastocat el cervell i podrien plantejar-se qualsevol de les coses que he citat abans o d’altres que ara mateix no em venen al cap –i potser és millor que no m’hi vinguin – troben la manera de reconduir la seva ànsia esbojarrada i perillosa cap a camins civilitzats i es limiten a passejar pels prats – si tenen prats prou a la vora – per aplegar floretes per bastir rams voluntariosos i oferir-los a l’estimat o a l’estimada. Ho trobo més raonable, sigui dit aquí perquè en quedi constància.

Alguns, privilegiats per la natura, saben trobar els seus prats i les seves floretes al prat vastíssim del llenguatge. Llavors venen les cartes d’amor – que avui dia es deuen haver perdut per fondre’s en washaps emails i messengers, però pel que estem dient venen a ser el mateix. L’amor expressat en paraules és una forma d’amor civilitzada, raonable, inofensiva. Les cartes d’amor pertanyen a un gènere especial de mal catalogar perquè poden anar de la més delirant cursileria a la més destralera pornografia. N’hi ha per a tots els paladars.

Permeteu ara una petita digressió personal. Quan feia la mili alguns soldats analfabets, amb xicota o amb dona, ens demanaven sovint que els redactéssim les seves cartes d’amor. Com que la destinatària de les lletres que ens dictaven tampoc no sabien llegir i havien de demanar els serveis del capellà – es veu a l’Espanya profunda la lletra era eclesial, i això explicaria moltes coses – els textos que redactàvem els pendolistes uniformats eren, havien de ser, discrets i honestos. Tant, que generalment el signant de la carta demanava que s’hi afegís al marge, en lletra grossa, alguna expressió complementària que evidenciés les seves enyorances reals i imperioses. Els mossens lectors ho devien entendre. Final de l’incís.

Érem a la carta d’amor. Un ram de paraules florides.

Falta només el darrer pas: anar esmolant les neurones de la sensibilitat enfebrada i convertir la carta en un poema.

I per això som aquí. L’amic Josep Brugada va escriure el seu amor al llarg del últims set o vuit anys en petites actes, com en un dietari inconstant. Cartes d’amor, confessions d’amor, intents literaris de sublimar en paraules el sentiment, la joia, el desig, l’enyor, el delit, el crit impetuós... ; el record dolç de la manyaga, la claror enlluernadora d’un matí compartit, l’aroma evocador enganxat als epitelis, la tènue recança d’un adéu precipitat... Tot és or i tot és una gemma quan es posa el poeta a dibuixar la corona de l’estimat.

Perdó. Us ho dic a vosaltres, a tots vosaltres, que fóreu enamorats un dia, ben segur. I que us calgué llavors esdevenir poetes. Com jo, és clar, que quan era molt  jove, dedicava quartetes a una noieta rossa que mai no va saber dels meus sospirs rimats maldestrament.

Però en Brugada, bon amic, no és un jo de 13 o 14 anys enlluernat per la melena d’una Pilar gairebé imaginada prop del mar i en mig del vent. Ell ha estudiat la literatura seriosament, es coneix els versos d’amor que han passat a la història. Llegeix per gust i per feina Petrarca i Ovidi, Dant i Carner, Segarra i Vinyoli i Martí Pol... No es planta davant el paper partint de zero, havent d’inventar les regles cel jóc i jugar a l’hora.   Quan planta en negre la paraula justa al test del paper ha preparat la terra amb un sostrat ben confegit que asseguri al seu esqueix un arrelar senzill. Poemes a Metimna ens marca el camí. Un camí que neix de els fruits saborosos de Carner, concretament de la lletra de la cançó les llimones casolanes, on Metimna és protagonista. Però el pòsit sobre el que escriu el nostre poeta va molt més enllà. Ja ho comprovareu si el llegiu, com espero.

D’en Josep Brugada i de la seva relació amb la poesia voldria explicar que fa una colla d’anys, cap els anys vuitanta, em va mostrar amb il·lusió un treball interessant. Havia aplegat centenars de poemes de ben diversos autors dedicats a la ciutat de Girona. Vaig poder repassar amb calma aquell monument i em va semblar que el seu desig de veure’l publicat era molt plausible. Van passar els anys i no va veure la llum. Com que no estàvem en contacte amb l’autor, no vaig saber què havia passat. No trobava editorial? Ho havia proposat a l’ajuntament? Esperava en un calaix?

Llavors, ves per on, va sortir al carrer, amb gran alegria per part de tothom, una antologia de poesia de tots els temps dedicada a Girona. La signava l’amic comú Narcís Jordi Aragó. La Girona dels poetes. Què havia passat? Havien tingut la mateixa idea en el mateix moment? Ara serà el moment de fer-ho explicar a un dels estudiosos que van fer aquella feina. El tinc al meu costat.

Però tornem als seus versos , els poemes a Metimna. I permeteu que renunciï a destriar les connotacions clàssiques del nom i les seves derivades de Carner. Ho deixo a l’autor i als seus lectors doctes i experts en mitologia clàssica. Explicar els sentiments més pregons, les experiències més íntimes, sense caure en la immodèstia o en l’exhibicionisme és complicat. Allò que en el clos més personal és absolutament sublim pot esdevenir obscè quan es posa a la vista d’ulls estranys. El jóc literari que afronta el poeta quan pinta sobre el paper la seva aventura personal és un artifici d’equilibris, sovint ben meritori. Anda. En Brugada no ens canta el nom de l’estimada. Podria fer-ho, ben segur. Però aquest vel que interposa entre el dir i el no dir forma part del l’artifici artístic. Quan, al final, ens  proposa la darrera pirueta amb un anagrama amb les lletres que formen el nom de la destinatària dels versos, es fa més evident aquest pudor que obliga a  pixelar els detalls de la  història que ens explica.

No és com una anagrama cada estrofa?

Ja ho he dit en començar: un enamorat és sempre perillós. Avui, aquí, ens en sortim amb un grapat de poemes. Podem estar contents.

No puc acabar sense fer una certa referència erudita, de vol gallinaci si voleu.  Fa gairebé mil anys, llavors que els nostres avantpassat vivien en un país del que Pau Casals va poder dir que era el més avançat del món perquè havia tingut les primeres nacions unides, també era un país, lligat a l’Occitània, que tingué el primer parlament.  Un país que gestà l’art romànic – Deulofeu situa la primera espurna a Sant Pere de Rodes – que provà de retornar al cristianisme dels evangelis amb els Bon Homes, i que, ves per on, inventà l’amor com l’entenem avui.  Què són els trobador si no homes enamorats que sublimen la seva bogeria en forma de poesia?

A Occitània, i Catalunya era part d’Occitània com el català era occità, naixia un món, una cultura, una Europa que permetia esperar que fos culte, lliure, desvetllada i feliç.

Al papat i als francs la idea no els va agradar. El rei Pere va morir davant la muralla de Muret. Què hi voleu fer. I amb el rei Pere van morir moltes altres coses.

Però ens queden els versos dels trobadors enamorats. I els trobadors actuals, com l’amic Josep Grugada, lo trobador d’Amer.

Torna a l'inici